Tornarem a casa

Benvinguda al lloc precís on faig volar els coloms,
al segon exacte que el cafè mata la son.
Quan el far s’allunyi del port,
tinc un pla perfecte.

Tornarem a casa,
pel camí que no ens durà enlloc,
sense més paisatge
que la llum que desfila de fons.
I gastarem sabates,
farem un nus amb els teus/meus cordons,
perduts en una platja
ens banyarem fins que es mori el sol,
fins que els dits se’ns arruguin molt, molt, molt…

Benvinguda al món secret dels dies qualssevol,
del minut de glòria, de les mans buscant tresors.
I recordo encara aquell lloc
on pensàvem massa.

Tornarem a casa,
pel camí que no ens durà enlloc,
sense més paisatge
que la llum que desfila de fons.
I tinc un pla perfecte,
a dos mil peus damunt dels avions,
en rigorós directe
ballarem fins que es faci fosc,
fins que el cos ens digui prou, prou, prou…

El so de la brisa que desaccelera,
del vol d’un paper que es va gronxant i cau al foc,
tu i jo, al camí amagat d’una drecera,
al lloc que sempre miraves des del teu balcó.