Romanç de la terrània

Si enteneu les enrònies
i les passeres
per on els pobles salven
la seua vida,
comprendreu de seguida
els costums curiosos
i les maneres
ben sorprenents de viure
de les terres que toquen
la Mar Morena.

Els pacients llauradors
De la Terrània
Viuen baix de la terra
Que cultiven
I fan la vida i la casa
Soterrànies.
Observeu el paisatge
De la Terrània,
Tan ple d'horta i arbreda,
De llum i d'aire.
És tot ell una mina
A flor de terra.
Si excavàveu dos metres
Aquell verger,
Trobaríeu les places,
Els llargs carrers
I les cambres de sostre
Baixet on viuen
Els pacients llauradors
De la Terrània.
Els pacients llauradors
De la Terrània
Per la nit ascendeixen
A les arbredes
I a les fosques cultiven
Les terres bones.
Mai no es permeten
Pujar a llum del dia:
Ells no són públics
Ni estan presents als pobles,
Tot i que són
Els fills vells de la Terrània.
Res d'açò és ignorat
Al món de fora;
Però a dalt no interessa
Com creix la sembra;
Allà la norma
És collir de l'horta.
Els llauradors tampoc
Passen cabòries:
Pugen de nit
I baixen abans de l'alba,
Cap al migdia
Es giten fins la nit.
Les seues cases
Són farcides d'arrels,
Dels arrels que ells mantenen
Com a columnes
De les llars i la vida
D'aquell país.
I mentre dormen,
El seu alè assaona
Tota Terrània:
Del trespol soterrani
A flor de terra,
Lluminosa i humida.

Hi ha qui viu aguardant
Un cruix de terra
I una gran clivellada
De mil cràters.
Si això passava,
Els llauradors haurien
De retornar als pobles
I omplir les cases.
D'anar sempre a les fosques
Com aus nocturnes
Se'ls han fet ulls de gat
I fines ungles.