Pitera

Fita lleial, clau de pitera,
excepció de lo quotidià,
trista llibertat presonera
del arbitrari desig humà.
Sorruda pitera bagassa,
que a l'erm caixer del barranquís
amostres la teva carassa
sobtadament, que no abellix,
polp expectant i extraordinari,
decoratiu i protector
com signatura de notari
enrevessada d'antigor.
Pitera, de traça agressiva,
complicació superficial,
al·legoria sempreviva
de la terra meridional.
Moruna, greu i malfaenera
com una cançó dalt d'un trill,
que saps, igual que una figuera,
eixir al món per un clavill.
Joguina pueril i barata
dels ulls que et s'emporten distrets.
Irreverent llantió de plata
i traballengües dels xiquets.
Mà del passat que trau la terra
volent entrenyer el futur,
noble desig de la desferra
que es vol tornar esperit pur.
Pitera, blavor de la riba,
escuma gris de pedregal.
Queixals aguts a la geniva
del polsegós camí rural.
Que saps cançons de tarongeres
i dolçament, sens malhumor,
sappps pentinar les polsegueres
amb ton plural escarpidor.
Pitera, lliçó d'experiència,
marge mitger que mai es perd.
Evocació d'adolescència
vora les palmes del desert.
Ai, qui pogués com tu, pitera,
viure un somni denonat,
expectador a la mitgera
decorativa del passat,
i anar poat per la corriola
interessada del guardó,
cap a la blanca banderola
al cim del rònec espigó...!