Ovidi

M'he aferrat a la paraula
que surt de cada veu,
i fa del vers la nostra pàtria.

Hem fet himnes de cançons
que l'absència ens va robar,
com dies que van durar tants anys.

Ovidi, memòria.

Mira si sóc pobre que no et puc fer tornar al món,
però arribaras de les vacances sense el teu nom.
I algú altre cantarà amb la seva veu
que ets valencià i tens senyera on blau no hi ha.

Hem trepitjat tots els teatres
que han omplert parlant de tu,
la fal·làcia s'asseia al davant.

I hem callat tota resposta
mentre ha durat la funció,
amb respecte més que amb compassió.

I ara parlo del silenci
que et van voler imposar
els mateixos que avui juguen,
fent-te seu, parant la mà.

De reüll, miro la farsa
dels que es fan passar per tu,
de qui busca una foto
enmig del circ desesperant.

Ovidi, memòria.

Mira si sóc pobre que no et puc fer tornar al món,
però arribaras de les vacances sense el teu nom.
I algú altre cantarà amb la seva veu
que ets valencià i tens senyera on blau no hi ha...