Nuredduna

Qui t'havia de dir
que t'havies d'enamorar?
Nuredduna d'una mirada te va bastar.
Nuredduna era una sibil·la
de ses Païsses d'Artà
enrevoltada d'alzinars
a un poblat de l'antiguitat.

I arribà un navegant
de terres hel·lèniques.
Un rostre foraster,
un idioma estranger,
i tot d'una Nuredduna
te'l varen fer presoner!

Nuredduna! Nuredduna!
te vares fondre amb les pedres!
I avui restes mirant la mar
per si ell tornarà, capbaixa,
te vares fondre amb les pedres.

I alegres Nuredduna
les ànimes en pena que s'aturen
a la teva ombra
i admiren l'estimar que ens has ensenyat...
Nuredduna, la lluna, la lluna no te va avisar.

Contemplava extasiada
el geni grec tocant la lira.
Mira-la com mira
amb mirada d'enamorada!

El geni grec morirà
a trenc d'alba!
El salva la sibil·la,
desfà les cadenes,
"aquest error l'esmenes!",
li va dir el cap del poblat.

"Per un batec de l'ànsia
amb ton cor expira,
daríem les centúries de calma que tenim... per un batec"