Mon pare i ma mare

Del que a mi em van fer mons pares
res més es pot demanar,
a més de donar-me vida,
em van educar, ensenyar.
De col·legis pocs n'hi havia,
per tant ells van assumir
de quina forma, manera
m'havien de criar a mi.

Ell partia de la base
des d'un gran sentit comú:
el que no vulguis per tu
no ho vulguis per ningú.
Quan anava jo a comprar
diners no em podia donar,
però quan deia que era el seu fill
sols calia carregar.

Per a mi té un gran valor
l'essència que m'han deixat,
ensenyar-me a ser persona,
afrontar adversitats,
per millorar-te en la vida,
posar-hi gran voluntat,
que de miracles no n'hi ha,
los miracles ja han passat.
De miracles no n'hi ha,
de miracles no n'hi ha,
los miracles ja han passat.

De ma mare jo agraeixo
el molt bé que em va cuidar,
en aquells anys de postguerra
jo tres n'hi vaig mamar.
Em va estimar immensament,
m'ho tenia tot apunt;
lo menjar, la roba neta
i mai se n'anava lluny.

A vegades em cansava
del seu comportament,
m'organitzava la vida
i m'ho prenia malament.
Però ara la trobo a faltar
perquè mai més m'ha passat;
amor com el de mare
mai n'he trobat cap