La mel

L'any 41 a Txistopol
any sense pa i sense sol
al mercat tot ple de neu
varen posar un lonell
un tonell molt gros de mel.
Era un canalla el seu amo
un negociant del dolor
i el dolor va fer-li cua
senzill, amarg, desvalgut,
no volgué cobrar diners
sinó jerseis i rellotges
i tela per fer vestits.
un vell pintor lentament
desnugava amb una mà
els cordons de ses sabates
i estenia amb |'altra mà
un menut tifell de fang.
Va mirar |'espesa mel
com omplia el seu tifell
i després a poc a poc
es va allunyar per la neu
afonant-hi els peus nuets.
Feien cua les mulers
dels oficials i els soldats
amb les ampolles i els gots
i una xiqueta menuda
com passant un somni estrany
estenia una copa
amb un anellet al fons.
De sobte es va acostar
el soroll d'un trineu,
els dos costats de roses adornats,
fent una arruga al seu front important
baixà del trineu un home gran.
Solemnement,
com retrat dins del marc,
sense una mica de tristor parlà:
Dóna'm tot el tonell,
et pagaré amb estores,
afanyeu-vos, bon home,
ja ho tractarem després.
| se'n van anar junts,
ells sempre es posen d'acord.
Ouieta va restar la cua
com si això no els importés,
|'anell caigué de la copa
al solc que havia deixat
el trineu que va marxar.
L'any 41 a Txistopol
que mort i lluny resta ja,
any d'amagaments i penes,
però encara està ben viu
aquell golós de la mel.
Viu mostrant una gran panxa
i acaronant-se el bigot
que adés xorrava
gotes espeses de mel,
no podrà rentar-se'l mai,
del seu bigot per a sempre
hi anirà xorrant la mel.