Helena

A les quatre de la matinada
comença la festa a fer-me forat.

Ja veig clar que és la nit del divendres
i el temps es fa cendra només començar.

A les cinc són encara les quatre
tal com el teatre va rodant al pub.

I una copa i un fum aromàtic
se'm pugen a l'àtic del meu campanar.

A les sis ha passat un quart d'hora
i cap ull em plora de nocturnitat.
Però l'ull dret se'm va obrint i tancant
quan em trobe davant la cambrera morena.

És morena,
li diuen Helena
i porta una trena
pel mig de l'esquena.
I els amics també miren Helena
i és molta faena
la que ens fa passar.

A les set un esguit de la copa
perquè el gel rebota en pegar un glop
em fa en l'ull una estranya carassa
i Helena, la nena, em mira i se'n riu.

Tot açò ha passat en una hora.
Les huit, toquen fora els rajos del Sol
com campanes que inviten Helena
a deixar la faena i buscar els llençols.

Al carrer agarrats uns amb altres
amb una gran pena per eixa traïció
que l'Helena ens ha fet esfumant-se.
Cantem la memòria del vell Salomó,
que va escriure aquella sentència
d'antiga sapiència
que no hem d'oblidar
i que diu:

Quan la nit siga llarga, no t'enamores mai d'una cambrera.