Elegia valenciana

Ella és la pàtria que estime, davant la qual sóc humil.
Mai no vaig abandonar-la, mai no vaig abandonar-la,
m'obligaren a partir.

Amics, què té el desert que s'ha amerat de perfum?
Què tenen els genets que els caps tomben com borratxos?
S'ha desfet l'almesc pel camí del zèfir
o és que algú ha dit el nom de València?
Amics, atureu-vos amb mi; parlar d'ella
em du la frescor de l'aigua a les entranyes ardents.
Atureu-vos de gust i assacieu-vos la set,
la pluja ha de vindre a regar la Russafa i el Pont.
És la meua terra i enllà, essent un ocellet
vaig emplomar les ales i vaig tindre el meu niu.
Inici de vida dolça en ser fadrí primerenc.

Enllà ens mudàvem les robes, precioses de joventut,
i ara anem nus d'ornaments tot i que ella duga flocs.
Ai la llar dels anys primers! Com de lluny ens hem quedat!
Ai país que ara recorde xop de llàgrimes vermelles!
Ser la pàtria d'un infant obliga a estimar-la sempre?
Cap terra no hi ha semblant, plena d'almesc i jardins;
els rierols, les ribes teixides d'or i argent
que són flors, tarsies del blanc camí de la nit.
Bella com allò millor d'una vida que fou dolça,
alegre com l'instant tendre de la joventut perduda.
Diuen: el paradís ens descrius. Jo els conteste:
"i com preteneu que siga l'altre paradís d'enllà?".
València és la maragda per on corre un riu de perles.
És la bellíssima dama que Déu féu jove i eterna.
València té els matins lluents, pel sol
que juga amb el mar i corre per l'Albufera.
Els vents harquen les estrelles amb llurs flors
i cap dimoni, per por, no s'acosta molt prop d'ella.
Tot i la separació que ens fa distants i tan lluny
València és la perla blanca que em du llum per allà on vaig.
Qui, amb tanta lluentor, s'assembla més a la lluna?
Quan pense en aquells llocs, sent perdut allò més dolç de la vida.

Ella és la pàtria que estime, davant la qual sóc humil.
Mai no vaig abandonar-la, mai no vaig abandonar-la,
m'obligaren a partir.