El viatge de les mans

Tota la nit vam passar amb el vi roig de mà a mà
i els mots corrien suaus com l'oreig sobre les roses.
Parlàvem sense parar mentre la copa prenia
com un alè perfumat.
Les margarides de la seua boca, el lliri del seu coll,
el narcís de les parpelles o la rosa de les galtes
m'eren l'únic aliment, l'únic aliment.
Fins que l'embriaguesa del calze i del son
va relliscar pel seu cos
i va inclinar-se llavors cap a la meua abraçada.
Jo intentava d'oposar la frescor del seu alè
al ròssec cremós que turmentava el meu cor.
En veure però com s'hi despullava les robes,
vaig apretar contra mi aquell sabre
de sobte desembeinat.
Quin cos esvelt el seu, quin contacte dolcíssim,
quin laminat més lluent,
quin vibrar les seues vores.
Tremolava el tamarit davant les meues carícies,
i joiós el sol naixent declinava el rostre ardent.
Les meues mans viatjaven avall i amunt del seu cos:
i així igual davallaven a la vall del seu melic
com pujaven i arribaven al cim dels seus pits altius