El bandoler

Era el segle XIX,
i amb el nom de Joan Serra
es coneix un bandoler
per a tothom "en la Pera".
Li agradava la sang,
i el xiprer encara recorda
tants gemecs que allà han pregat:
pietat, pietat.
-No em mateu,
que tinc dos fills i una esposa,
us daré tot mon diner,
però no em claveu eixa daga.
No em mateu,
us demano per ma mare¡
-Reseu l'ultim "Crec en Déu".
-Pietat, pietat.
L'endema de bon matí
davant la Verge del Carme,
de genolls està pregant
i a dos ciris encén la flama.
Peró ben entrada la nit
quan la lluna és com una daga
fendirà el cel un nou crit,
pietat, pietat.
-No em mateu,
que tinc dos fills i una esposa,
us darè tot mon diner,
però no em claveu eixa daga.
No em mateu,
us demano per ma mare¡
-Reseu l'ultím "Cres en Déu".
-Pietat, pietat.
Però en Joan Serra,
avui no ha tingut més sort,
dos soldats l'han pres ben fort
i ara jèu entre barrots.
L'endemà de bon matí
veu la forca preparada,
en La Pera dóna un crit,
és l'última pregària.
-Quan jo sigui ben mort
i penjat de l'alta forca
i desfalleixi mon cor
i m'aneu a posar a la fossa,
que algú resi una pregària
davant la Verge del Carme
i que dos ciris tinguin flama.
Ningú no ho va fer.