Dos rombos

Jo no em vaig preguntar mai què volia ser de gran,
tan sols pensava en futbol i amb les nenes presumir.
El dorsal set a l'esquena m'era prou per ser feliç,
sols la nit era capaç d'acabar amb aquells partits.

I la nit era dels pares, és l'hora d'anar a dormir,
els dos "rombos? a la tele, allò no era per a petits.
A vegades d'amagat, jo, sota el sofà encongit,
hi passava molta estona, m'hi vaig arribar a adormir.

M'agradava molt el dia però m'encantava la nit.
Crec que si hagués pogut mai hagués passat pel llit,
i així estar a tot arreu, els merders eren per a mi.
El pare em deia sovint:

Fill, fes-te gran. Fill, centra't ja.
Sempre has volgut ballar-ne més de les que en toquen.
Espero que et facis gran, que et centris ja.

No aguantava més d'una hora a la classe amb el cul quiet,
impacient tot el meu cos demanant-me moviment,
i així em passaven les hores dispers sense aprendre res,
no entenia com als altres no els passava el mateix.

Recordo que el meu somriure entendria els adults,
la meva arma més secreta per convence'ls del que fos.
Quan no els prestava atenció jo somreia fent que sí,
quasi sempre funcionava; Ai, l'astúcia dels petits!

Cada dia estàs més mono, cada dia estàs més gran,
era un tòpic rere l'altre declamat per tot els grans,
alguns amb tan mal alè que jo aguantava el respirar,
com el pare quan em deia:

Fill, fes-te gran. Fill, centra't ja.
Sempre has volgut ballar-ne més de les que en toquen.
Espero que et facis gran, que et centris ja.