Coses nostres

Que la memòria no m'esborri el millor hivern
i el fred d'esperar-te,
aquelles nit de dimecres a diumenge
quan sorties del teatre.

Com ens estimàvem
i ens estimem encara.
I aquest ofici tan salvatge...

Les hores al cotxe,
metros que no avancen,
arribar al poble i respirar...

I així aforta alguna cosa al mig del pit,
com cremar una llar de foc.
I veiem casa a un futur immediat,
viure junts té aquesta sort.

Quadres de l'Ovidi,
els llums que no apago,
hi ha roba estesa a la terrassa,
els vespres de seria
com en Pere i na Laia.
Que tu la vida et queda bé...

Possiblement haurem d'aprendre tantes coses
i tantes d'altres que no ens caldran.
Obrir les mans, agafar l'aire,
arribar al poble i respirar...

Vindrà el carter
i no tocarà la nostra porta
però no ens fan falta els seus petons.

I quan m'enviïs un missatge amb una "T"
ja seràs a l'estació.

Pujo les escales,
busco la sortida,
compro el diari a la botiga,
llegeix-ho "La Paraula",
després te localitzo,
hissar la vela i navegar.

Possiblement haurem d'aprendre tantes coses
i tantes d'altres que no ens caldran.
Obrir les mans, agafar l'aire,
arribar al poble i respirar...

Possiblement haurem d'aprendre tantes coses
que serà fàcil enfrontar-nos al futur.
Obrir les mans, agafar l'aire,
hissar la vela i navegar.

Obrir les mans, agafar l'aire,
arribar al poble i respirar...