Atlantida

Cançons, hores d’altres mons,
i a la nit sortim a nedar.
Quan el sol se’ns apaga a l’esquena
i més tard torna a començar.
Tu que escoltes sense parlar,
tu que mires lluny però no arribes a enfocar.
La distància és massa gran per veure-hi.
Com qui fa una dansa tribal
per la pluja que tard o d’hora arribarà.
Com un símbol ancestral que no conec.
El vell mestral,
en totes direccions,
que va movent les barques.
Un decimal, un punt enmig de tot.
Després del llarg viatge ens veurem a la platja…
Cançons, hores d’altres mons,
i a la nit sortim a nedar.
Quan el sol se’ns apaga a l’esquena
i més tard torna a començar.
Cançons, hores d’altres mons,
i el desert que recorda al mar.
Potser és més enllà,
enfonsat amb l’Atlàntida.
Quan la calma omple el ressol
de petjades suaus que neteges amb sabó
un pinzell fa d’horitzó i escriu un vers.
De miratges, de terra enllà,
de llumins que ens marquen l’estela que hem deixat
tan enrere que he perdut el teu cicló.
Quan l’aire cau
desplegues el balcó,
descordes les onades.
Un decimal, un punt enmig de tot.
Després del llarg viatge ens veurem a la platja…