Aquest conte no ha acabat

Aquesta planta baixa va ser un petit taller,
teixits de tota mena s'hi podien fer.
Hi treballaven tants que no hi feia fred,
però quan era estiu la calor era asfixiant.

I quan va morir l'amo el taller el van tancar,
i el comprà un barber, que era un vell immigrat,
era polit i prim, xiulava molt alt
i tenia fama de dolç afaitant.

I un dia un client seu l'espai va comprar,
mueblé de prestigi es convertí aviat,
allà s'hi celebraven nits d'amor discret,
tothom hi repetia, s'hi sentia bé.

Més tard durant la guerra una bomba esclatà,
l'espai quedà en runa i va estar temps tancat.
Per fí un carnisser el va recuperar,
l'acompanyava un lloro que els fills haurien d'heretar.

Van ser més de trenta anys de saga familiar,
la gent anava pel lloro més que per la carn.
Més tard quan l'animal decidí plegar,
un magrebí oportú va llogar el local.

Aquest cop era un súper, sempre era obert,
l'home hi treballava, molt insistent,
però al cap de cinc anys, una empresa arribà
amb el preu que oferien no es podien negar.

Aquests hi venen moda, roba sobretot,
la música amb volum, sembla ser ven millor,
a dins és clavat al que hi ha a Istambul
i a l'entrar l'aire calent s'esbufega damunt teu.

En resum, un dia aquí s'hi treballà el textil
i avui, 100 anys més tard, aquest sector ha tornat,
que no passi cap gat, que el conte no ha acabat,
a saber com és la roba, com serem d'aquí a cent anys.

Quan el vent bufa el temps,
perquè el temps mou el vent,
potser el vent borra el temps,
doncs el temps corre el vent,
i és que el vent canvia el temps,
com que el temps gira el vent,
si és que el vent sent el temps,
o si el temps viu al vent.